El terme "Pop-Art" va ser utilitzat per primera vegada pel crític britànic Laurence Alloway el 1958, al definir les obres de Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi. Altre crític, Lewis Genning, va posar èmfasi en aquesta denominació cap el 1962 per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb les imatges populars.
El Pop Art és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie. En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava: "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie.
Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme. No obstant això, el Pop Art descarrega de l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb les seves ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomuntatge. i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final.
Font: Viquipèdia
